22/7/11

Vols jugar?...


Portes. S'obren i es tanquen.
Miralls.  Còncaus i convexos.

Jugo als Oracles.

Vols jugar?

Obre un llibre. Tria una pàgina, a l'atzar. Tanca els ulls i assenyala amb el dit un paràgraf. Llegeix.

Jo, et llegeixo:

Les gallines de Guinea s'havien apilotat en un racó (...) Tenia ganes de deixar la gàbia oberta: aquelles bèsties serien més felices si poguessin córrer per sota els arbres (...) La tocà. "Ets meva". I rigué. D'on li venia aquella mania de tocar les coses que eres seves?
Mirall trencat. Mercè Rodoreda.

Me'l va ensenyar un amic de Nàrnia, nascut a Igualada, que vaig conèixer a Madrid. Vaig aprendre el joc dels Oracles en un tren cap a Toledo.

Trens que passen, fugissers, mentre prenem la fresca a l'andana.

Nitin Sawhney

7/7/11

Parlant, la gent, no s'entén.

Quan parlant, la gent, no s’entén.
Estic trista. La gent, parlant, no s’entén. De vegades, quan més intento expressar-me més s'embolica la troca. Millor callar. No vull guanyar. Guanyo si el meu cervell s’atura, si el meu cos segrega endorfines. Sí, callant, guanyo.
No m’enfado, ni m’irrito, ni m’atabalo. M’entristeixo.
Constato que sóc afortunada, afortunadíssima i que visc en un oasi, petit, diminut, minúscul d’enraonament i d’entesa. Però que, en quan hi surto, no m’entenc amb els meus interlocutors. Deu ser que sóc marciana i ells venusians i no tenim descodificador.
Creia, erròniament, -mèeeeec-, que la paraula és més forta que cap altra cosa. Mentida.
Davant d’oïdes amb taps de cera més durs que l’argamassa de les parets catedralícies, que el ciment armat dels contenidors d’urani empobrit, que els dics de contenció del mar en vers la costa, no hi ha res a fer. 
Estic trista. Hi ha sords i sordes que hi senten. Intentaria fer-me comprendre amb el llenguatge de signes que no domino però que estic disposada a aprendre. Però, em miren amb les ulleres de sol posades. On miren? De gairell. Cap a mi, no.
Em tanco dins la closca de caragol lleidatà. Dins el meu diminut oasis no em cal ni articular paraules per fer-me entendre. Em comunico telepàticament amb els meus. Amb un pensament, rebo una trucada. Amb una mirada, una complicitat. Amb un secret, una contrapartida.


5/7/11

Tot, tot i tot...

Dilluns llarg, llarguíssim, com un dia sense emails.
Estic esgotada i les parpelles se m'abaixen mentre teclejo sense parar massa atenció en la sintaxi.
Tinc son. Me n'aniré a dormir per despertar d'aquest somni que és estar despert. (Com ve a dir el tall 2 del disc MIM dels Artmònix. Us recomano les lletres escrites pel Marc).  
He repassat diferents blogs. Els vostres blogs (que ja són meus)  i RES m'ha fet pensar en el tot.
I el tot, en el res.
M'encanta aquest poema que em trastoca.
Que em desperta i em desespera.
Que em trepana el cap i me'l martelleja.
Entro en bucle fins que el meu cap es paralitza, es penja, com el Windows de l'ordinador.
No dono a l'abast de tant tot i res, de tant res i tot.

José Hierro - Vida - A Paula Romero
Después de todo, todo ha sido nada,
a pesar de que un día lo fue todo.
Después de nada, o después de todo
supe que todo no era más que nada.

Grito «¡Todo!», y el eco dice «¡Nada!»
Grito «¡Nada!», y el eco dice «¡Todo!»
Ahora sé que la nada lo era todo.
y todo era ceniza de la nada.

No queda nada de lo que fue nada.
(Era ilusión lo que creía todo
y que, en definitiva, era la nada.)

Qué más da que la nada fuera nada
si más nada será, después de todo,
después de tanto todo para nada.

De “Cuaderno de Nueva York” 1998

1/7/11

Tral·larí - Tral·larà...




He imaginat, en milers d'ocasions, que els usuaris de l'autobús ens posàvem dempeus i començàvem a corejar —amb coreografia inclosa— la cançó que sonava en aquell moment pels altaveus o als meus casquets...  Com en les pel·lícules de Gene Kellly, Fred Astaire o Ginger Rogers. I el conductor es posava a cantar transmutat en Elvis Presley.

Canto sovint, a casa, a la feina, al carrer... a la dutxa. M'invento les lletres i canvio els pronoms. Tant se val! Però, sobretot, canto al cotxe. Em poso la música a tot volum, abaixo la finestreta i en el trajecte sóc una estrella del rock.  
Riffs de guitarra. Pell de gallina. Moc el cabells com en Jon Bon Jovi.

"Siento esos dedos en mis sienes,
si aprientan fuerte entraran dentro de mí.
Hay tanto ruido en mi cabeza,
Toda esa música enjaulada sin salir”
(Invisible - Tahures Zurdos)

Ahir, a la fresa, vam sortir a comprar unes gomes i uns passadors pel cabell per la meva filla -que no vol cues de cap manera- a la botiga dels "Txinos". 

Cantàvem avinguda amunt:

Ooooh, Jenifer...

I —oh! Deus de l’Olimp! Gràcies! Milers de gràcies!— un noi assegut amb el cul a terra a la plaça de davant de la farmàcia, em va contestar:

Em tunejaré el cotxe per tu...

Ens mirem. Somriem. Repeteixo:

Ooooh, Jenifer...

Ell respon:

Anirem a Pont Aeri tots junts.
I lluitarem pel nostre amor prohibit.

Ohhh Jenifer...

No, no van haver-hi bisos... LLàstima!

Jenifer - Els Catarres