He imaginat, en milers d'ocasions, que els usuaris de l'autobús ens posàvem dempeus i començàvem a corejar —amb coreografia inclosa— la cançó que sonava en aquell moment pels altaveus o als meus casquets... Com en les pel·lícules de Gene Kellly, Fred Astaire o Ginger Rogers. I el conductor es posava a cantar transmutat en Elvis Presley.
Canto sovint, a casa, a la feina, al carrer... a la dutxa. M'invento les lletres i canvio els pronoms. Tant se val! Però, sobretot, canto al cotxe. Em poso la música a tot volum, abaixo la finestreta i en el trajecte sóc una estrella del rock.
Riffs de guitarra. Pell de gallina. Moc el cabells com en Jon Bon Jovi.
"Siento esos dedos en mis sienes,
si aprientan fuerte entraran dentro de mí.
Hay tanto ruido en mi cabeza,
Toda esa música enjaulada sin salir”
Ahir, a la fresa, vam sortir a comprar unes gomes i uns passadors pel cabell per la meva filla -que no vol cues de cap manera- a la botiga dels "Txinos".
Cantàvem avinguda amunt:
Ooooh, Jenifer...
I —oh! Deus de l’Olimp! Gràcies! Milers de gràcies!— un noi assegut amb el cul a terra a la plaça de davant de la farmàcia, em va contestar:
Em tunejaré el cotxe per tu...
Ens mirem. Somriem. Repeteixo:
Ooooh, Jenifer...
Ell respon:
Anirem a Pont Aeri tots junts.
I lluitarem pel nostre amor prohibit.
Ohhh Jenifer...
No, no van haver-hi bisos... LLàstima!