27/4/11

Avui...



Avui em llevo amb un somni inquietant encara rondant-me.
Faig les paus amb mi mateixa. Les he de fer.
Em perdono les estupideses, fins la propera errada.
Fins que em torni a pelar els genolls en la propera ensopegada.
(Em dibuixaré un sol de mercromina a la ferida. "Cura sana culito de rana")
Aprendré a aixecar-me amb dignitat, un altre cop.
O amb indignitat, tant se val.
Al cap i a la fi, aconseguir posar-me dempeus per créixer un pam, és el camí.  
Per dins sóc més gran. Una mica més gran.
Un dofí rosa que fa tombarelles i menja sardines en una enorme piscina
i que es pregunta, -sempre s’interroga- sobreviuria en l’inhòspit mar o sóc, definitivament, una pirata de peixera?

21/4/11

Mañana - rectificacions...


Des de la prestatgeria dels cedés n'hi ha un que m'ha dit agafa'm, emporta'm, escolta'm...
Ho he fet; com desobeir una ordre tant directa?
Aurora Beltrán. Què gran!!!! Tahures Zurdos.

La música a tot volum
i canto
i grinyolo
i vibro
i baixo la finestreta
i sento l'aire fred del dematí a les gales
i l'aire calent de la calefacció als peus.
http://www.goear.com/listen/f7fefec/miles-de-besos-tahures-zurdos

El cap va i ve mentre canvio marxes, accelero, freno i poso intermitents.

Em venen els versos de Plaute -perdó, de Catul!- que vam traduir a la classe de llatí fa... molt de temps, tant de temps! Aquests poemes parlen de fer petons.


Juvenci, si els teus ulls de dolça mel
pogués besar-los sense fre
fins a tres-cents cops els besaria
fins que els pes dels meus petons
arribés a ser espès com les espigues.

Preguntes quans petons et donaria
per tenir-ne prou i massa.
Tants com el nombre de l'arena líbia.
Tants, com els molts estels, quan la nit calla
que veuen els furtius dels homes,
tants són els petons que em basten per tenir-ne prou i massa.
Que els xafarders no els puguin comptar mai,
ni encisar-me una llengua verinosa.
Tahúres Zúrdos – La Noche Es (Because The Night)

De cop i volta ha començat a ploure,
delicades gotes que han anat pigant el vidre del cotxe.
Tahúres Zúrdos – Llueve

Aparco sota els arbres plens de pardals.
He fet el cafè al bar on de petita anava a comprar les “gracioses”.
Nuri-Amb les ulleres ets igual que la teva padrina. Igual! Oi que sí? És igual que la xurrera.
Manolo-Sí, però perquè es igual que sa mare i sa mare igual que la padrina.
Nuri-I contra més passi el temps més s’hi assemblarà.
Nuri-Que et deixes l’aigua! Hahahaha! Ara el Modesto va i es deixa l’aigua, i això que diu que vol beure aigua i va i se la deixa.
Manolo-Claro, dona, que l’aigua fa barrancs...

Pilar, la Bisa.
Tahúres Zúrdos – Mañana

20/4/11

Primavera 2...

Un fred desassossegat diposita unes mans gèlides al volant del meu cor.
Les hores grises s'allarguen, s'aplanen en el temps;
els moments s'arrosseguen. Com plou!
Elogi del desassossec
Eduard Batlle


Un suspiro flotando en mi garganta.
Quietud de espera
hacia las horas libres.
Hay que vertebrar las esperanzas.

Descubriendo mi tiempo
Milagros Martín Carreras




Merda! No hi havia caigut en què, amb la primavera,
 també arriba punyetera astènia primaveral...

13/4/11

lumen, luminis...


Hi ha cossos incandescents,
fosforescents,
brillants,
luminescents.
Sols càlids, 
cuques de llum delicades
estrelles supernova alliberadores d'energia.

Hi ha satèl·lits,
 llunes mortes,
miralls de cendra,
que ens enlluernen
 fent la rateta
reflectint la llum
amb la que s’emmirallen.


EQMEVD: m'he de posar les ulleres de sol o mirar-te fent la guerxina.
Padri, idem.

12/4/11

La primavera...


A la taula del despatx, a la de la cuina, a la cadira baixant la persiana metàl·lica, sobre les rajoles fredes, al bany de cara a la paret, en un vàter públic, a la platja amb la sorra molestant, sobre la gespa fresca, a la butaca d'una la sala d'espera, dins el mar, sobre un billar, sota la dutxa, al sofà, a la banyera, a la terrassa, en un cotxe amb els seients abatuts, al camp entre les pomeres florides, sobre una moto, al sembrat entre les espigues de blat…
Obro un ull, és negra nit.
Què somiava?
Ah! Sí, ja ho recordo... Llocs on puc fer la migdiada...

11/4/11

La llei del silenci...

Quan impera la llei del silenci
emmudim.
Shhh...


Potser el silenci
per descobrir nous ritmes.
Potser la música
 per fer molt més intensos
 els ritmes del silenci.

Miquel Martí i Pol

8/4/11

El cor trencat


A casa meva som molt nets (però poc ecològics).
Ens l'omplim la banyera a vessar  i conversem a banda d'higienitzar-nos.
Aquesta setmana vaig tenir una conversa entranyable amb la meva filla.

Núria- "Mama, estic desnamolada".
Mama- "Desenamorada?"
Núria- "Sí. Ja no me l'estimo, el Pol"
Mama- "Perquè? Que t'ha espentejat?"
Núria- "Sí"
Mama- "I tu que has de dir quan t'espentegen?"
Núria- "A mi me lespectes" (Ho diu amb un fil de veu gens impositiu, la cuca) "Ara m'estimo a la Nayala"
Mama- "Ah, molt bé, ara t'estimes a la Nayara".
Núria- "Ai! Tinc el col tencat!"
Mama- "Què dius? Que tens el cor trencat??!" (Se m'escapa el riure. D'on coi treu aquestes coses aquest marrec!)
Núria- "Sí, el tinc tencat, el vos escoltar? El tinc aquí" (I s'assenyala la panxa)
Mama- "No, Núria, el cor és aquí. Vine que te l'escolto. Jo te'l sento bé, gens trencat".
Núria- "Te puc escoltar el teu?" (L'escolta) "Tu mama també el tens tencat"
Mama- "Vols dir?"
Núria- "Sí, mama, el tens tencat perquè tu no te l'estimes el Pol"

5/4/11

Fent temps...



Esperar.
Esperar el demà.
Que arriba ràpid.
Que ja ha passat.
Un altre demà
i un altre
i un més.
Infinits demàs
que esperem
amb impaciència.

4/4/11

Sosté Pereira...

Ella va acabar el llibre ben entrada la matinada, sosté. Es va quedar una estona indefinida mirant el sostre de l’habitació i el llum de vidre glacejat amb incrustacions de coloraines. Aquella mitja esfera, recorda, la van comprar el seu marit i ella a Andorra, sosté, en una botiga de llums al costat del pàrquing del Fener. Va pensar en les eleccions andorranes que havia seguit aquell mateix vespre amb el portàtil a la falda i un casquet a l’orella mentre Ii donava el sopar a la seva filla. Al DVD la criatura mirava els dibuixos del Tren Thomas i, intercanviant els papers la filla li donava pastanaga a la mare. Menja, va dir-li la nena. Menja, que seràs un conill. I la mare va obrir la boca i es va empassar el palet cruixent de pastanaga, sosté.
Mentre els seus pensament divagaven mirant el sostre de l’habitació a la penombra va sentir estossegar la nena, la petita que dormia a la seva habitació a l’altre costat del passadís. Va parar l’orella amb atenció. Després només va sentir l’absència de so o el so de la nit, sosté. Va tancar el llum de la tauleta i va abraçar el seu marit fent la posició de la cullera. Era la seva posició preferida per agafar el son, ella l’abraçava per l’esquena, la seva panxeta contra el cul d’ell. Fer la cullera i acariciar els peus aliens amb els propis peus, quin plaer més agradable, va pensar, sosté . Al marit no li agradava gens aquelles pessigolles a l’empenya i es protegia dels atacs nocturs amb mitjons. Va recordar com la seva germana, la darrera vegada que van dormir juntes, va treure els peus fora del llit per evitar l’embestida de la coala. A les fosques va somriure sentint l’escalfor del cos del seu marit alhora que recordava la darrera nit que va dormir amb la seva amiga, la Lorena . La va abraçar per l’esquena amb les mans entrelligades a  la cintura. A ella, a la Lorena, li va agradar aquell nus de mariner de braços i peus, no li van fer gens de nosa. Això li va explicar l’amiga a l’endemà al matí, sosté.
Quina llàstima que el llibre s’hagués acabat. L’havia assaborit, paladejat, digerit amb calma. Va pensar en quina de les seves ànimes estava lluitant per obrir-se pas i quina d’elles havia de liderar la seva personalitat durant una temporada.  Tan se val. Demà serà un altre dia. Sense orenetes, tot i que ella ja n’havia vistes algunes.
Del matí següent només recorda que les cigonyes la van posar trista, sosté.