30/7/10

Caqueta...

Recordo perfectament com la meva mara, abans de marxar fóra de vacances, es va passar els dies previs fent rentadores i deixant-ho tot enllestit, ens va fer petons i abans d'acomiadar-se em va dir -com la gran que sóc-:
— Si ens passa res hi ha una assegurança, els papers estan allà, tenim pagat això i allò, porteu-vos bé.
Fa temps que rumio que he de deixar constància del meu testament vital, per si de cas.

Vull una cerimònia laica. No vull cap mossèn que parli de mi perquè segur que no em coneix. Res de pares nostres. Qui vulgui resar que ho faci interiorment.
M'incinereu. Res de taüts cars, amb un de fullola vaig que m'estavello. (Quin humor més negre...) Em poseu dins una urna de cartró reciclable i em planteu al pla on pugueu contemplar postes de sol boniques si mai voleu pensar en mi.
Si em poseu dins un nínxol, si feu una missa religiosa, si us gasteu una morterada en un enterrament absurd us perseguiré per les nits i haureu d'anar a explicar la vostra tragèdia al Quarto Milenio.
Queda dit.
http://www.las2001noches.com/n114/mhernandez4.htm

21/7/10

Dimarts. 19:30 h. Piscina municipal.

Una formiga feinera es passeja amb petulància per la quadrícula de la meva llibreta escolar.
Estirada a la gespa sento l'escalfor del sol que comença a amagar-se rere la serra.
Cridòria infantil que es tira en bomba, de palillo, de panxa, de cap, de tornillo.
Encara s'ensuma a l’ambient el fum del foc que ha socarrimat el camp acabat de segar a sòl Porta a baix a la Tossa.
Tres formigues color d'àmbar es passegen per la meva tovallola Pertegaz de rus bo i una quarta em fa pessigolles cames a munt i s'intenta escolar per la calça del biquini. Plas! Una menys.
-Aleix! Vigila el bebè. El bebè. Aleix, vigila el bebè! Hi ha un bebè, un bebè petit. T'ho has acabat? Tira-ho a la bassura.
-Ah... pues no lo sé... mira en el Decathlon.
-Treu-te les xancles! I el banyador? Aleix! No cal que ploris. Què? Mira'm. Mira'm un moment, què tens? Te pica? Perdona, perdona... Vale, perdona.. perdona, vale perdona, vale? Mira'm, mira'm a mi. Pares un moment?
-Sí, en el Decathlón. Cómprale un tutú y así luego me lo pasas a mi...
-Dónde? En el H&M?
-No, en el Decathtón.
-Aleix, demà et compraré unes ulleres. Mira'm. Vale? Mira'm. Ja? Te pica encara?
-Jonny, voy a bañar a la niña. Dáme los manguitos. Arnau, tírale un besito a la nena, que se va a la ducha.

La gespa. Espessa. Fresca. Plena de vida. Formigues que apareixen i desapareixen d'entre les tiges.

El sol s'escola entre un núvol.

Pits enormes i petits. Culs grossos, carns magres, panxes prominents, abdominals suades, pells morenes i lluents i flàccides i blanques.

Adolescents que passegen els seus cossos farcits d’hormones amb la supèrbia de qui creu que els anys no passaran.

Xurros de colors, flotadors, ulleres, manguitos, banyadors de colors, biquinis. Petits, de finestreta, grans, de tira gruixuda, lligats a les espatlles, sense tires, ensenyant canalet, nenes amb sostenidors (quines ganes de sexualitzar bebès... quina ràbia).

Plors, crits, rialles, xapotejos, pilotes que es desinflen, les sureres a l'olímpica, carrils, sèries, viratges, paletes, peus de peix.

Quins records. 3500 pel matí. 3500 per la tarda. Cames dures com roques. D'aquella època m'ha quedat una tros d'esquena.

Em fan gràcia les persones que conten per piscines. N'he fet 3 o 10 o 14... Com les embarassades que compten per setmanes i no per mesos.
De quans mesos estàs? De 20 setmanes i has de fer el càlcul mental... (uns 5 mesos)
Quan has nadat? 10 piscines (250 metres)

Què fot aquest pare presumit fumant a la gespa? Què no sap que està prohibit? Fes el favor de no apagar la burilla a l'herba... serà porc...

La N a la petita. Amb els maniguets als braços i el flotador a la cintura i el cubell de la platja i la regadora.

Abans m'ha regat la cama...
-Mama, te soltirà una foleta...

Dimarts. 19:30 h. Piscina municipal.

5/7/10

Lady Laca...


Màscares.
Actors i actrius més aviat dolents.
Guions mal escrits, avorrits i poc originals.
Decorats de cartró pedra.
Rialles impostades.
L'únic real i en lloc adient: les mosques.

2/7/10

Zombi...

La meva princesa, bonica i llesta fa una setmana que no em diu "mama", m'anomena pel meu nom de Pila...
-deu ser que ara toca identificar les persones pel seu nom concret i no pel genèric-.
La qüestió és que m'encanta escoltar amb la seva veueta dolça  el meu nom.
-com quan es pronuncia el nom de l'enamorat que sona a mel... anys després sona a nom i prou...-
En la nit fosca el meu nom, un reclam, des de la seva habitació
-des de fa un parell de setmanes la petita dorm al seu nou llit de nena gran. Bé, encara és per ella el llit de l’abuelita, perquè una nit l’abuelita hi va dormir i per tant és, encara més, un “llit molt guapo”-.

- Nom de Pila, mine! mine que te guado un pueto...

Arribo ensomniada. Sóc un zombi.
–però, és important matissar que no tinc necessitat de menjar carn humana, vull dir mastegar i deglutir carn humana viva i crua -.

Ella fa uns copets amb la seva mà diminuta i morenassa damunt del matalàs
-aquesta nena és de mala raça i amb protecció 50 ja té un coloret envejable-.

Aquest és el pueto que em te guardat... No pot haver un lloc millor. Dos pams i un coixí de bebè... que hi farem...

Els cinc primers minuts són meravellosos. No necessito res més a la vida. Això és la felicitat. Contemplar-la. Tot reposa. La calma i la quietud es respira en aquesta nit d'estiu.

A la mitja hora se m'ha adormit el braç però sóc una mama anomenada amb nom de Pila masoca
-com totes-
 i sense braç
-perquè fa estona que no el sento-
i continua sent un moment meravellós.

Quina bona olor que fan els nens petits
–sobretot si els has dutxat abans d’anar a dormir-.
Potser sí que un dia li faré una queixalada...
shhhhh... que dorm....

1/7/10

Trens...

Existeix Deu?
Sí, i m'impulsa a treure de la bossa de cors el bolígraf i la llibreta.
Deu és brillant i encegador i sona a Lovers in Japan de Coldplay.
Un sol enorme s'apaga
i no puc deixar de contemplar-lo mentre escric sense mirar el paper
i la retina se'm socarrima.
En mig del paisatge acabo veient una taca lluminosa
que perdura quan abaixo les parpelles.
M'agraden els trens.
M'agrada viatjar en tren -tot i que em congelo-
i veure com evoluciona el paisatge.
El sotragueig em bressola melindrós
i la catenària em persegueix incansablement.
M'agrada el verd fogós de les espones
i la plana immensa puntejada per torres i granges
que llueixen com cristalls quan el sol es pon.

M'agraden els paisatges, m'agraden les postes de sol, m'agraden els trens, m'agrada l'estiu, m'agraden les ungles pintades de vermell diablessa.