6/8/10

Quíquiric...

Des que estic de vacances estic més molta i desmanegada que abans.
M'aniria bé dormir un parellet d'hores més... però tinc un despertador que canta amb el gall i avui m'ha despertat fins i tot abans que el motor de l'avió Vueling que cada divendres a quarts de vuit sobrevola el meu cap per aterrar a l'aeroport veí.
El pollet escala cap al meu llit. Un quíquiriquic dolcet a cau d'orella.
- mama, mon dia. mon dia, mama. nem a asmolzar?
Au, a preparar lletetes i a sucar-hi pastes. Galetes Maries rodones i cereals de la granota endolcits.
Obro el pot de la crema de cacau i enfonsem l’índex fins la falange. Avui ha somiat amb el "ten Thomas".

Estic de vacances però aquesta setmana ja he anat dos dies a treballar, sóc la substituta de la substituta que m'havia de substituir.
Estic emprenyada: Despenjo el telèfon i començo a pitjar tecles amb una rialla de noia dolentota...
-Sí, per dimecres. Ritual Candela?. M'agradarà, oi? Amb espelmes? Un peeling per tot el cos més un massatge d'una hora? Que em caurà la babeta? Sí, sí, això és el que vull, que em caigui la babeta.
Ja hi somio... desperta...

http://www.goear.com/listen/f05e285/i-giorni-ludovico-einaudi

30/7/10

Caqueta...

Recordo perfectament com la meva mara, abans de marxar fóra de vacances, es va passar els dies previs fent rentadores i deixant-ho tot enllestit, ens va fer petons i abans d'acomiadar-se em va dir -com la gran que sóc-:
— Si ens passa res hi ha una assegurança, els papers estan allà, tenim pagat això i allò, porteu-vos bé.
Fa temps que rumio que he de deixar constància del meu testament vital, per si de cas.

Vull una cerimònia laica. No vull cap mossèn que parli de mi perquè segur que no em coneix. Res de pares nostres. Qui vulgui resar que ho faci interiorment.
M'incinereu. Res de taüts cars, amb un de fullola vaig que m'estavello. (Quin humor més negre...) Em poseu dins una urna de cartró reciclable i em planteu al pla on pugueu contemplar postes de sol boniques si mai voleu pensar en mi.
Si em poseu dins un nínxol, si feu una missa religiosa, si us gasteu una morterada en un enterrament absurd us perseguiré per les nits i haureu d'anar a explicar la vostra tragèdia al Quarto Milenio.
Queda dit.
http://www.las2001noches.com/n114/mhernandez4.htm

21/7/10

Dimarts. 19:30 h. Piscina municipal.

Una formiga feinera es passeja amb petulància per la quadrícula de la meva llibreta escolar.
Estirada a la gespa sento l'escalfor del sol que comença a amagar-se rere la serra.
Cridòria infantil que es tira en bomba, de palillo, de panxa, de cap, de tornillo.
Encara s'ensuma a l’ambient el fum del foc que ha socarrimat el camp acabat de segar a sòl Porta a baix a la Tossa.
Tres formigues color d'àmbar es passegen per la meva tovallola Pertegaz de rus bo i una quarta em fa pessigolles cames a munt i s'intenta escolar per la calça del biquini. Plas! Una menys.
-Aleix! Vigila el bebè. El bebè. Aleix, vigila el bebè! Hi ha un bebè, un bebè petit. T'ho has acabat? Tira-ho a la bassura.
-Ah... pues no lo sé... mira en el Decathlon.
-Treu-te les xancles! I el banyador? Aleix! No cal que ploris. Què? Mira'm. Mira'm un moment, què tens? Te pica? Perdona, perdona... Vale, perdona.. perdona, vale perdona, vale? Mira'm, mira'm a mi. Pares un moment?
-Sí, en el Decathlón. Cómprale un tutú y así luego me lo pasas a mi...
-Dónde? En el H&M?
-No, en el Decathtón.
-Aleix, demà et compraré unes ulleres. Mira'm. Vale? Mira'm. Ja? Te pica encara?
-Jonny, voy a bañar a la niña. Dáme los manguitos. Arnau, tírale un besito a la nena, que se va a la ducha.

La gespa. Espessa. Fresca. Plena de vida. Formigues que apareixen i desapareixen d'entre les tiges.

El sol s'escola entre un núvol.

Pits enormes i petits. Culs grossos, carns magres, panxes prominents, abdominals suades, pells morenes i lluents i flàccides i blanques.

Adolescents que passegen els seus cossos farcits d’hormones amb la supèrbia de qui creu que els anys no passaran.

Xurros de colors, flotadors, ulleres, manguitos, banyadors de colors, biquinis. Petits, de finestreta, grans, de tira gruixuda, lligats a les espatlles, sense tires, ensenyant canalet, nenes amb sostenidors (quines ganes de sexualitzar bebès... quina ràbia).

Plors, crits, rialles, xapotejos, pilotes que es desinflen, les sureres a l'olímpica, carrils, sèries, viratges, paletes, peus de peix.

Quins records. 3500 pel matí. 3500 per la tarda. Cames dures com roques. D'aquella època m'ha quedat una tros d'esquena.

Em fan gràcia les persones que conten per piscines. N'he fet 3 o 10 o 14... Com les embarassades que compten per setmanes i no per mesos.
De quans mesos estàs? De 20 setmanes i has de fer el càlcul mental... (uns 5 mesos)
Quan has nadat? 10 piscines (250 metres)

Què fot aquest pare presumit fumant a la gespa? Què no sap que està prohibit? Fes el favor de no apagar la burilla a l'herba... serà porc...

La N a la petita. Amb els maniguets als braços i el flotador a la cintura i el cubell de la platja i la regadora.

Abans m'ha regat la cama...
-Mama, te soltirà una foleta...

Dimarts. 19:30 h. Piscina municipal.

5/7/10

Lady Laca...


Màscares.
Actors i actrius més aviat dolents.
Guions mal escrits, avorrits i poc originals.
Decorats de cartró pedra.
Rialles impostades.
L'únic real i en lloc adient: les mosques.

2/7/10

Zombi...

La meva princesa, bonica i llesta fa una setmana que no em diu "mama", m'anomena pel meu nom de Pila...
-deu ser que ara toca identificar les persones pel seu nom concret i no pel genèric-.
La qüestió és que m'encanta escoltar amb la seva veueta dolça  el meu nom.
-com quan es pronuncia el nom de l'enamorat que sona a mel... anys després sona a nom i prou...-
En la nit fosca el meu nom, un reclam, des de la seva habitació
-des de fa un parell de setmanes la petita dorm al seu nou llit de nena gran. Bé, encara és per ella el llit de l’abuelita, perquè una nit l’abuelita hi va dormir i per tant és, encara més, un “llit molt guapo”-.

- Nom de Pila, mine! mine que te guado un pueto...

Arribo ensomniada. Sóc un zombi.
–però, és important matissar que no tinc necessitat de menjar carn humana, vull dir mastegar i deglutir carn humana viva i crua -.

Ella fa uns copets amb la seva mà diminuta i morenassa damunt del matalàs
-aquesta nena és de mala raça i amb protecció 50 ja té un coloret envejable-.

Aquest és el pueto que em te guardat... No pot haver un lloc millor. Dos pams i un coixí de bebè... que hi farem...

Els cinc primers minuts són meravellosos. No necessito res més a la vida. Això és la felicitat. Contemplar-la. Tot reposa. La calma i la quietud es respira en aquesta nit d'estiu.

A la mitja hora se m'ha adormit el braç però sóc una mama anomenada amb nom de Pila masoca
-com totes-
 i sense braç
-perquè fa estona que no el sento-
i continua sent un moment meravellós.

Quina bona olor que fan els nens petits
–sobretot si els has dutxat abans d’anar a dormir-.
Potser sí que un dia li faré una queixalada...
shhhhh... que dorm....

1/7/10

Trens...

Existeix Deu?
Sí, i m'impulsa a treure de la bossa de cors el bolígraf i la llibreta.
Deu és brillant i encegador i sona a Lovers in Japan de Coldplay.
Un sol enorme s'apaga
i no puc deixar de contemplar-lo mentre escric sense mirar el paper
i la retina se'm socarrima.
En mig del paisatge acabo veient una taca lluminosa
que perdura quan abaixo les parpelles.
M'agraden els trens.
M'agrada viatjar en tren -tot i que em congelo-
i veure com evoluciona el paisatge.
El sotragueig em bressola melindrós
i la catenària em persegueix incansablement.
M'agrada el verd fogós de les espones
i la plana immensa puntejada per torres i granges
que llueixen com cristalls quan el sol es pon.

M'agraden els paisatges, m'agraden les postes de sol, m'agraden els trens, m'agrada l'estiu, m'agraden les ungles pintades de vermell diablessa.

15/6/10

Vacances...



Viatjar a Escòcia, al Japó, a Astúries, a Egipte, a Terol, a Àfrica, a Roma, a Irlanda, a Sitges, al 84 de Charing Cross Road a menjar pizza.
Dins una butxaca.

11/6/10

Dofí...


Un feliç dofí rosa
en una immensa peixera
fa tombarelles
i menja sardines.

Per la nit,
quan tot resta en silenci,

5/6/10

Passin, passin i gaudeixin...


Dins una carpa de circ amb una vela acolorida,
hi ha un funambulista surant pels aires,
un domandor de lleons amb el cap en mig d'uns grans ullals,
un mag que treu flors i mocadors de coloraines dels llocs més impensables,
un malabarista a qui no se li trenca ni un plat,
un presentador que parla amb la veu engolada,
un pallasso que riu i un altre que plora,
un nen xinès contorsionista que surt d’una capseta minúscula de sabates,
 i un espectador...
que vesteix molt elegant amb el seu frac de cerimònia,
que viu amb l'ai al cor com dins la vela el funambulista, el domador, el mag, el malabarista, el presentador, el nen xinès, la mare i el pare del nen xinès senten batecs accelerats en mig del pit.

3/6/10

Spams...


Donat que en els tres darrers posts he rebut missatges d'un xinès amb un enllaç amb pornografia, d'un guiri anglès amb un enllaç de venda online, d'un que tenia una pàgina web de fricades relatives a còmics i superherois casposos i d'un quart que, directament, he passat d'obrir... he decidir moderar els comentaris...

31/5/10

Embolic...


Cada cop que agafo els casquets, -qui diu els casquets diu el carregador del telèfon o l'assecador dels cabells- em passo cinc minuts desentortolligant cables.

No, no tinc els cables creuats...
 

23/5/10

Ballar és somiar amb els peus...

 
 
  • Un unça de xocolata negra 70%
  • Sol de matí de primavera
  • Un got de coca-cola light amb glaçons, llimona i palleta
  • Ocells que piulen
  • L’oloreta de pa acabat de fer, menjar-se la punta de la barra encara calenta
  • El vent que bufa i remou els cabells
  • Que s’enganxin els llençols
  • Suavitzant a la roba estesa
  • Migdiada al sofà
  • Conte del " titonman y el chico pelfebe" explicat per la Gugui.
  • Encens de sàndal
  • Treure’s les sabates
  • No fer res 

18/5/10

Joguines de nenes grans...

He de reconèixer que em costa fer despeses importants sobretot quan es tracta d'adquirir banalitats.
(dit d'una altra manera, sóc garrepa i sospeso els pros i els contres fins a l' extenuació...)
Serà perquè anys enrere, en diverses ocasions, em vaig trobar sense un ral ni a la butxaca ni al banc.
Recollint les monedes oblidades pels calaixos i sota els coixins del sofà per comprar-me tabac...
Menjant arròs i pasta i espoliant la nevera de la meva mare...
I em maleïa els ossos:
- si no m'hagués comprat aquelles sabates... Si no hagués anat tant de festa...
Mil eurista? No, ni de bon tros! No era ni tres-cents eurista!
i vivia... i anava fent... encara no sé ni com... i vivia feliç!

Hi ha una oferta irresistible.
- Fes el favor. Compra-te-la. Fa mesos que la vols. Ja vam quedar que te la compraries. Havia de ser el teu regal d'aniversari. Quin problema hi ha?...
- D'acord. Me la quedo... Però saps què? Si ve una guerra ens la podem vendre i sinó faré fotos per deixar-ne constància...

Com una cabra!

14/5/10

Felicitat 2...

Em sé fresca com un pelicà...
El llenguatge sexista ens traeix: prefereixo ser l'spiderwoman...

7/5/10

La Felicitat...



La petita juga a futbol al passadís amb el pare.
Els sento riure -ella vol la pilota i l'agafa com una jugadora de rugby-.
Ell li diu, -passa-me-la, és més divertit!

A la cuina, al radiocassete fúcsia sona un recopilatori de blues, en Leadbelly per sobre l'extractor que s'emporta els fums del peix que ens cruspirem per sopar.

Hem estat pintant amb témperes i ceres.
Hi havia més pintura a les mans i a la taula que al paper...
Sortim de la banyera.
Em couen els ulls.
Faig olor de primavera.

La Liana aquesta setmana no ha planxat.
Ha comprat geranis.
El balcó fa un goig que enamora.

Que el temps es pari...

3/5/10

27/4/10

Verde que te quiero verde...

Asseguda al tren miro com passen els verd d’infinites intensitats. La primavera esclata com ho fan les hormones adolescents. El paisatge se’m posa al cos i sóc verda i blava i un sol que s’acomiada m’omple de taronges, roses, liles, vermells.
Fileres de ceps ondulen per les carenes. Pins i matolls. Casetes multicolors amb hortet. La sinuositat dona lloc a àmplies extensions de presseguers arrenglerats, pomeres i perers emmarcades pel cel immens, infinit. Aquest cel d’un blau, blavíssim, esquitxat de núvols lila quan la tarda cau. Aquesta plana que em defineix, que em pertany i a la que pertanyo i que tant estimo.
Miro per la finestra amb uns ulls oberts i curiosos i intento que la retina sigui una pel•lícula fotogràfica que emmagatzemi aquesta imatge eterna a la meva memòria. Que la pugui buscar quan arribi l’hivern, quan sigui lluny, quan em tanqui entre quatre parets per descriure aquell instant etern.
I em sento tant petita, tant minúscula, tant diminuta i prescindible i tant enorme, tant amplia, tant gran i immensa.
Sóc sol que decau, que s’amaga, que fuig.
Sóc raig que desapareix, que no arriba, que refreda, que mor.
sóc au fènix que reneix.
Caic i m’alço, caic i m’alço, caic i m’alço i amb cada esgarrinxada aprenc.
No sé ben bé que aprenc del cert.
Però aquí estic, aturada en aquest instant que és meu i que ja ha passat i que roman. Una fotografia dels sentits.
La plana que envolta plena de vers forts, profunds, opacs.
Sóc verda. Un enciam.
No vull que el tren s’aturi. No vull tenir destí, no ara, no en aquest precís segon.
Romandre verda i blava i taronja i rosa i vermella, com el paisatge que m’engoleix.

26/2/10

Senyola male...


El bebè, que ja no ho és, es tira en planxa i plora, vol “la levita del masel”.
Avui anem amb temps i la deixo xisclar uns minuts que s'esbravi.
Més tard em crida un NO rabiós d'adult prepotent quan li demano que es posi la jaqueta i amb la seva minimaneta minúscula toveta de cotó em clava una pantoflada en tota la cara.
Sóc una estàtua. Em quedo glaçada. No tinc resposta.
No sé si tornar-li, si fer un viatge al racó de pensar o si tirar-me a terra en planxa i estirada bocaterrosa posar-me a udolar, com ella.
El bebè, que ja no ho és, reconeix la meva estupefacció i para en sec.
"Mama petó, peldó". I m'abraça.

Al cotxe, de camí a l'escola, penso en silenci mentre la ràdio omple el buit.
Nens amb responsabilitats, la d'anar a l'escola entre altres, amb dos anys.
Encara bo, em dic, alguns, amb mesos.
Volem, contra natura, bebès adults que no molestin.
Aprenc a mesura que m'hi vaig trobant.
Metòde acció-reacció-conseqüència o assaig-error, tant se val.

Arribo tard. A la feina, el més calent a l'aigüera.

Ho intento.
No puc ser la millor en res a mitja jornada.

Tanco els ulls...

El mar en calma.
Bategs en cada ona
i el vent respira

1/2/10

Sub rosa...

24 hores de secrets, de cartes màgiques, de vi, d'arròs basmati, d'ungles i llavis vermells, de xocolata desfeta, de magdalenes de canyella i sèsam, d'emprovar-nos roba interior, d'imaginar, somiar, parlar, confessar, riure i plorar.
Hores marcades per la rosa, la feminitat, les rialles de dones que saben molt bé quin és el preu del temps. Gelat de rosa i de violeta, dansa del ventre, professor rialler de veu profunda i mirada tendra amb palestina embolicada al coll, melmelada de rosa de l'amo del badulaque, focaccia d'escalivada i idees més clares pel que fa a la reflex de l'fnac.
Al tren sóc una anguila oliosa i suada però desprenc una aroma a rosa que perfuma tot el vagó.
El veí del seient 8C ronca sorollosament.
Em miro als ulls al vidre de la finestra que s'ha convertit en un mirall. Estic esgotada, enyorada, perfumada, renovada, tinc ganes d'arribar i besar els meus, acariciar-los, redescobrir-los. Estic esgotada. Estic viva.

27/1/10

Mileurista...



No tinc un gran sou.
Tinc un piset. Ni un dúplex, ni un àtic, ni una casa adosada.
Els mobles no són de fusta massissa ni el clàssic rústic català.
Visc en un poble petit .
Tinc un cotxe que sembla de joguina.
Menjo carabasses de l'hort del meu pare.
Em compro els jerseis a la botiga del poble del costat i les sabates no són de marca i quan ho són és perquè he aprofitat les rebaixes.
No fumo.
No tinc enveja dels qui tenen totes aquestes coses que jo no tinc. Els planyo, especialment si són mileuristes, com jo.
No sóc garrepa, sóc intel·ligent.
No vull que els meus diners els gaudeixi el banquer de torn (que ja ho fa més del que m'agradaria).
Me'ls gasto com em dona la gana.
Amb caps de setmana com el que arriba ara.
Yiiiiiiiiiiiiiiiiijaaaaaaaaaaaaaaa!!!!!

20/1/10

Sol, solet...



Avui tinc ganes de plorar. Em conec. Forma part del meu caràcter dual.
Tinc un sol punt en què la Shakira i jo ens assemblem i no és en la capacitat contorsionista.
Diu que el fred la fa plorar. A mi, de vegades, també em passa.
Fa dos anys esperava amb la inquietud més gran de la meva vida que s'acabés l’espera en aquella sala freda i silenciosa i em portessin amb el meu bebè de mitja hora de vida.
Diuen que ja no es fa. El bebè i la mamà resten juntets.
Dos anys.
Dos increïbles i rapidíssim anys.

14/1/10

Flaix de felicitat...


Dos pams d'aigua. Un pam d'escuma. Un bon raig de sabó Nenuco extra suau amb mel i camamilla.
La Núria riu i juga. Treu la llengua i es menja l'escuma com si es tractés de nata muntada.
Ànec, dinosaure fúcsia, dinosaure blau, granota, peix, dofí i cocodril de plàstic de 30 cm de llargada.
La banyera és un zoològic.
El pare se l'emporta. A l'altre bany crema hidratant pel cos, una altra pel culet, una tercera per la cara. Samarreta d'esquirols apelfada. Pijama de la Minnie Mouse rosa xiclet. Sabatilles vermelles amb velcro. Assecador.
La mare enfonsa el cap en l'aigua amb olor de bebè. No és gens ecològica. Omple amb aigua bullent la banyera fins que li cobreix tot el cos i tanca els ulls. Només espia el nas i la boca, els genolls i els pits, que ja no són el que eren. Icebergs color mel en un mar envellutat de merenga.
Suren petites barques a la deriva en l'escuma quieta.
Els dinosaures i l'ànec i la granota i el peix i el dofí i un cocodril de plàstic de 30 cm de llargada.

12/1/10

Perpetuïtat...


No crec en déu.

No crec en el cel, ni en la reencarnació, ni en la resurrecció, ni en el més enllà.
Crec en l'aquí. En aquesta vida que ens fuig minut a minut, instant rere instant.
En aquesta vida finita. En cap més.
En aquesta limitada vida que ens fa eterns. Que ens fa transcendir dia a dia.
Si em toques, si em mires, si em parles, estàs amb mi. Si estàs amb mi, mentre jo visqui, tu hi seràs.
Si et toco, si et miro, si et parlo, estic amb tu. Si estic amb tu, mentre tu visquis, jo hi seré.
Si toques, si mires, si parles, estaràs en el cor d'algú i mentre aquest algú visqui, jo, que ja sóc tu, hi seré.
Una teranyina infalible d'inhalacions i exhalacions.
L'aire que tu respires és el meu i viceversa.

10/1/10

L'efecte boomerang o tot el que va, torna...


Divendres. 7:00 hores. Son.
Esmorzars. Dutxes. Vestits. Corre-corre. Cotxe. Escola bressol. Petó.
Tallat.
Ràdio. Ricard. Liana.
9:00 Perruqueria i en acabat tot el dia per fer treballs. Pendents, ajornats, inapetents, amuntegats.
Arribo tard. 9:15. La perruquera no te feina. Divendres, després de vacances de Nadal. Ahir va pentinar una dotzena de nens. En aquest quart d'hora s'ha maquillat. A les 9:15 sembla una actriu a punt per recollir un guardó. I li dic. Guapa. Ullassos.
10:00 Serrell tallat. Cabell llis. La perruquera em diu, tens pressa?.
No, només he de fer treballs.
Que esperin. Seu en aquesta altra butaca.
I em maquilla. Ara som dues actrius a punt de recollir un guardó.
10:15 Impossible. No puc fer treballs.
No puc tancar-me al despatx amb dues passades de rimmel a les pestanyes.
Segon cafè. Banc. La caixera em diu, que guapa. La decisió està presa. Trucades. Organització.
Rebaixes.
Jaqueta, jersei, banyador, sostenidors per fer esport i sabates de taló.
(El que fa un pintallavis vermell de bon dematí!)
Recordo un missatge de Vodafone. Tens 120 euros per canviar-te el mòbil. Hi vaig. No hi ha cua. Telèfon nou 3G. Ni un ral. Dec inspirar positivisme. No em bescanvia els punts. Tots, encara, per a mi.
Dinar amb les meves ex companyes que no ex amigues.
 Havia de ser un entrepà ràpid. Però la que té pressa ja no en té. Li han anul•lat la classe d'anglès.
Restaurant Italià. Mitges llunes d'espinacs amb salsa de tofu. Te verd. Rialles. Fotos amb el telèfon nou.
 Qui sap com va l’aparell ja fa un temps que va passar de la cinquantena.
 Recordem el viatge a Astúries passant per Santander i el senyor que ens va fer una foto a totes tres al Sardinero, davant del Palacio de la Magdalena. No així, no. Al revés. No, de l'altre costat. I finalment és va fer una foto del seu ull.
Comiat. Petons i abraçades.
Escola bressol.
Rebuda meravellosa.
Caseta.
Banyera.
Berenar/sopar.
Dinarets a la cuineta. Vestim la nina. Contes.
Papa.
Bibe.
Llitet.
Peli de pirates amb l'Errol Flynn.
M'adormo al sofà arraulida amb els peus a la seva falda.
I els treballs? Oblidats sobre la taula del despatx.
Demà.
Tot el que fa una rialla de bon matí i una floreta sincera.