12/8/08

El país del Pirineu...

Feia força temps que no pujava a Andorra... Un 1 d'agost a quarts de set del matí estàvem dempeus, esperant el Montmantell, amb tot de maletes i bosses, totalment esgotats. Marxava fastiguejada, amb un nus a la panxa, amb ganes de cridar i de plorar, amb la sensació que m'havien robat temps de vida, que m'havien pres el pèl, que em devien alguna cosa important, en definitiva, que m'havien estafat. I alhora amb l'esperança d'un nou camí, d'una nova vida. Sense por. Sabia del cert que el canvi era necessari. Ha passat el temps i les coses les veig i les visc d'una altra manera, vaig aprendre moltíssim, vaig treballar encara més,vaig gaudir de la neu, de les cerveses a l'Abadia, del teatre a Sant Julià, del sol al Parc Central, de les vistes del meu pis a cal Calones, però sobretot, vaig conèixer persones sensacionals, fantàstiques. Aquest cop vaig redescobrir Andorra, més preciosa que mai, amb una llum especial. No sé si serà perquè ja no hi visc i perquè ja no em queda rancor o perquè no vaig anar-hi precisament a fer compres a Meritxell. Vaig anar-hi de visita. Hi ha persones que són com la calcita, brillen.

1 comentari:

EQMEVD ha dit...

Miro el passadís de la plaça i intentava comptar quantes vegades hi vam passejar plegades...uf...gairebé tantes com palmeres hem berenat plegades, no?
Em va agradar molt veure't a tu, i al pare orgullós, i a la nena preciosa.
però més que voler-te veure en tenia necessitat física de fer-te una gran abraçada.
T'estimo molt guapa.